Ultramón

Aquell dia vaig sentir les forces per a fer-ho. Cóm? Encara no ho se, però ho vaig fer. Vaig entrar a la meua habitació, vaig obrir l’armari i vaig començar a pensar en tot allò que hem faria falta per començar una nova vida. Quina bogeria. On anava jo amb 21 anys i sense un duro a la butxaca a començar una nova vida?

Jo sabia que era el moment. Si, jo no podia escoltar a ma mare un altra volta plorant cada nit en el llit quan en teoria ningú podia escoltar-la. Que incrèdula, tot el món ho sabia, el que passava és que molts preferien mirar cap a altre costat. Aquesta pareix sempre una bona tàctica.

En un principi jo negava els meus pensaments. No volia acceptar la situació. Preferia crear el meu “ultramón” d’esperança i felicitat on tot el que entra ix solucionat. Jo preferia pensar que la vida son etapes i que les dificultats no són més que pedres que apareixen en el camí i que hem d’ aconseguir saltar. Jo se quin va ser el problema. La meua família va viure també durant una temporada en el meu “ultramón”, encara que ells van entendre que quan apareix una pedra en el camí n’hi ha que esquivar-la. Quan passem de llarg un problema i no parem conter en ell, als dos passos apareix un altre problema que ens recorda al primer.

Esquivar la realitat soles significa trobar-la més endavant, més forta, impossible d’esquivar. Això va passar als meus pares. De cop es van trobar amb un mur davant que no eren capaços de passar, de saltar. La vida els havia ficat a cop de vista la realitat i ara ja no els quedava més que assumir-la.

            Mamà sabia feia molt de temps que papa tenia un problema. Anar a jugar una vegada a la setmana amb els amics a les cartes no ho creava. Jugar les monedetes que li quedaven desprès de l’esmorçar a la màquina de “tragaperres” del “Bar Tio Paco” tampoc ho creava. Aparèixer dos de tres dies a la setmana a casa a altes hores de la nit amb cara de preocupació; si.

Papà era un ludòpata i aquest no era a soles el problema. Tot el diners que guanyava els perdia cada nit. L’excusa que li deia a ma mare era que, amb la crisis, els fusters no tenien importància en el sector. Eixes mentides recorrien el seu estomac cada dia. Ell sabia que estava entrant poc a poc en un túnel sense eixida i per il·luminar una mica el camí va pensar que el millor seria buscar una nova amistat que l’acompanyara. L’alcohol. Amb aquest la vida pareixia més fàcil i a més no es sentia culpable de destrossar la nostra família.

Cada vegada que tanque el ulls recordo el so del ascensor arribant a la nostra planta, el so de les claus apropant-se a la porta. Si entrava prompte significava que la cosa anava bé. Si estava un temps intentant obrint la porta, significava que era el moment de córrer. A mi mai m’alcançava. Mai ho va intentar. 
Mamà podia córrer tres hores sense descansar però al parar es trobava al seu costat a eixe home que ja no coneixia, amb olor a alcohol i amb un rostre diabòlic com el que veiem en les pel·lícules. -On està el sopar- cridava. Mamà li el guardava cada nit en el microones però per a ell no era suficient. - Estic tot el put dia treballant i he d’arribar a aquesta casa d’infern per menjar una merda de plat congelat?-.

Jo no volia escoltar més. Premia fort els meus dits contra les meues orelles i en eixe moment intentava pensar en altres coses. Esquivava les pedres, sense dubte, fins que un dia vaig decidir que ja hi havia prou. Hem vaig alçar del llit i vaig anar decidida a la cuina. En eixe moment desitjava tindre un germà major que m’agafés de la mà per a dir-me, “ves al llit petita, ja aniré jo”. Pero no, jo era filla única i com tal havia de fer alguna cosa per a aquesta família. Encara recordo aquella imatge. Ma mare plorant al costat del llepaplats i mon pare pegant-li en la cara molt fort mentre li insultava. Això es el que passava cada nit mentre jo hem tapava les orelles en el meu llit. - Deixa-la en pau-, vaig cridar.

Ja no recordo res més. Vaig caure al terra de cop. Mon pare no va controlar les seves forces i hem va tirar al terra tant fort que hem vaig colpejar directament amb el cap en el moble del entrador. Quan vaig obrir els ulls estava en el llit d’un hospital amb ma mare agafant-me de la mà amb força. - Ja ha passat tot filla meua- hem va xiuxiuejar.

            Aquell acte li va servir a mon pare per obrir els ulls. Aquell mateix dia, quan vam arribar a casa del hospital ell havia desaparegut i amb ell totes les seves pertinències. A soles va deixar una carta damunt de la cuina en la que ens demanava disculpes. “El monstre se’n va de casa”, va escriure.

Durant un temps vaig estar pensant que seria de la vida del meu pare. Jo l’odiava, clar que si, però em terroritzava vore en televisió una noticia d’un suïcidi, per que sabia que podia ser ell.

            Mamà treballava de netejadora. Ella era forta. Sabia que tenia que treballar més ja que papà ens havia deixat en el camí de la pobresa. Prompte vaig rebre una bona noticia. Hem va dir que un supermercat d’aquestos que estan oberts 24 hores al dia necessitava un reforç i que eixe seria ma mare, tres vegades a la setmana. Al principi hem va terroritzar l’idea. Primer, per que sempre m’ha paregut un treball perillós això de treballar de matinada y segon, per que tenia por, molta por de quedar-me sola en casa i d’escoltar eixe ascensor, les claus i els passos del que encara continuava sent el meu pare.

Això no va passar. Gràcies a Déu. Les coses pareixien que tornaven al seu cabal. Mamà treballava moltíssim y gràcies a ella teníem els diners suficients per a viure. L’únic és que feia molt de temps que no la veia somriure. Es més, moltes nits l’escoltava plorar en el seu llit. “Serà per que troba en falta al que encara pareix ser mon pare”, pensava.

 Cinc de Juny. Era l’aniversari de ma mare i volia fer-li una sorpresa. La matinà del quatre treballava així que vaig pensar en anar al supermercat a visitar-la amb un gran ram de roses. Mamà es mereixia això i molt més. Mai havia anat a un d’aquestos llocs de nit. Vaig entrar i vaig caminar una mica en busca de la reina del dia. No la trobava. Abans d’anar-me vaig preguntar a un xic que en aquell moment estava en caixa. Al preguntar per el nom de ma mare el xic es va sorprendre i amb un fil de veu hem va dir: “Anna va deixar de treballar ací fa dos mesos”. No ho podia creure. On estava mamà? On anava cada nit quan hem deia que s’anava a treballar? Mai en la vida m’he sentit tant confosa. No sabia que fer ni com actuar. “Crida-la”, vaig pensar. Una part de mi es moria per saber on estava ma mare, i l’altra s’escondia darrere del sofà amb por per conèixer la realitat.

Vaig marcar el seu número. L’espera per que agafara el telèfon va ser sense dubte la més llarga de la meua vida. Finalment el va agafar. -Dime carinyo, passe alguna cosa?-. -On estàs mamà?-, vaig preguntar. -En el treball amor meu, va tot bé? M’estàs preocupant-. -Estàs en el supermercat?-, vaig insistir. -Clar que sí, on vols que estigue a estes hores?-. Vaig explotar. -Això m’agradaria saber a mi, per que estic en el teu treball i m’acaben de dir que fa dos mesos que el vas deixar-. Silenci. Amarg silenci. Ràbia. Molta ràbia. Per que no hem contestava?. Hem pots explicar on estàs? Que està passant açí?.

-No et moguis, en 5 minuts vaig ahi i parlem-.

            
Per el meu cap van passar mil coses en aquells cinc minuts. Recordava els capítols de “Callejeros” i ja veia a ma mare en una carretera vestida amb alguna de les meus faldes parant als cotxes. També podia ser una ballarina de strip-tease. És fort, però preferia qualsevol de eixes opcions a la real.

Va treballar en aquell supermercat, “això es veritat”, hem va dir, però a soles van ser dos mesos, fins el dia en el que mon pare va aparèixer en busca d’esperança. Li va demanar a ma mare que tornara amb ell. Mamà va dir que sí sense pensar-lo. L’únic que els faltava era una tàctica per a que jo no m’enterara. Sabien que mai ho acceptaria.

 Van decidir que el millor era fer-me vore que mamà encara treballava i els diners que perdia al deixar el treball els pagaria mon pare, amb un “plus” per tot el mal fet a la nostra família. Tres dies a la setmana ma maria dormia amb el que encara pareixia ser el meu pare.

-En que ha canviat el monstre?-, li vaig preguntar. –No és un monstre, és el teu pare, filla-, va contestar. -Contiua bebent?-. -No massa-. -T’ha tornat a tocar?-. -No filla-. -Mamà no vull més mentides-. Mamà va sospirar i sense mirar-me als ulls hem va dir; “A soles a vegades, ja no es tan continu”. -Que no es tan continu? Com deixes que et toqui? Com pots estar amb ell?-, vaig cridar nerviosa. - L’estimo amor meu, i l’amor pot amb tot-.

            

Aquell dia vaig sentir les forces per a fer-lo. Cóm? Encara no ho se, però ho vaig fer. Vaig entrar a la meua habitació, vaig obrir l’armari i vaig començar a pensar tot el material que hem faria falta per començar una nova vida. Quina bogeria. On anava jo amb 21 anys i sense un duro a la butxaca a començar una nova vida?

            No mai havia sentit eixa soledat. Sentir que els que eren els teus pares ja no ho son. Son persones que t’han expulsat de la teua vida amb mentides. Han ficat pedres en el camí i no per després esquivar-les. Han creat un mural gegant per amagar-se de tu, per que saben que tu eres el més proper a la realitat.

Si, tenia 21 anys, però encara era una xiqueta que es tapava les orelles quan no volia escoltar. Encara tenia somnis de felicitat. Encara pensava que això no era més que un mal son i que qualsevol dia despertaria i tot tornarà a la normalitat. Papà mirant la televisió, i mamà llegint el best-seller del mes al meu costat. Quina felicitat i que lluny quedava de mi en aquell moment.

            - Amor, alça, que faràs tard al treball. – On està la xiqueta?. – Ja l’he portat a l’escola, però alça mamut, que no arribarem a treballar-, hem diu sonrient.

Mentre m’estic vestint en la meua casa de Iowa, en Estats Units, pense en el somni que he tingut esta nit. Sense dubte, un recordatori del que va ser la meua vida. Me mire al espill i encara veig a eixa xica de 21 anys amb les maletes en la mà, en l’aeroport esperant un avió que hem portara a algun lloc, molt lluny de casa. Iowa va a ser el destí. La meva amiga Diannah hem va acollir durant els primers mesos en la seva casa, fins que vaig trobar un treball. Fins que hem vaig enamorar. Fins que hem vaig casar. Fins que vaig tindre el millor regal del mon, la meua filla Paige.

Feia temps que no somiava en els meus pares, o en els que en teoria encara eren els meus pares. Ells no sabien res de mi, més que tres felicitacions per Nadal que vaig enviar els tres primers anys i una fotografia de Paige quan va fer el primer mes.

            
Ací vaig crear el meu “ultramón”. Ara m’adone que vaig fer això del que hem queixava de la meva família; esquivar tots els obstàcles. En aquell moment vaig agafar el que quedava de la meua vida i vaig pujar a un avió. De vegades encara recorde aquella frase de ma mare quan hem deia “ Filla meua, l’amor pot amb tot”.  Mentida, mamà, l’amor no és més que un sentiment que vola per l’aire i que ens aporta felicitat. Extrema felicitat. Ell no té poder; clar que no, el poder sempre està en nosaltres.

Mai en la vida li diré eixa frase a Paige, a soles li recordaré que ella pot amb tot i que no hi ha en el mon res que li pugui tallar les ales. Li recordaré quan important es afrontar els problemes i lluitar contra tot el que para el nostre caminar en la vida. Li recordaré que no podem córrer quan escoltem l’arribada de l’ascensor, el so de les claus en la serradura.

Si, tinc 36 anys, però encara soc una xiqueta que es tapa les orelles quan no vol escoltar. Encara tinc somnis de felicitat. Encara pense que açó no es més que un mal son i que qualsevol dia despertaré i tot tornarà a la normalitat. Papà jugant amb Paige, mamà llegint el best-seller del mes al meu costat i el meu marit de la meva mà mirant l’escena. Quina felicitat i que difícil resulta seguint somiant amb l’amargura de pensar que vaig abandonar als que en teoria encara son els meus pares.

Elena Trujillo Pons